L’escaiola és un producte industrial, és un guix d’alta qualitat i grà molt fi, amb una puresa més gran del 80% en sulfat de calci hemihidratat que s’obté del guix natural.

El terme prové de l’italià Scagliola, diminutiu de Scaglia, del llatí Scaliolae, una pedra tova lleugerament semblant al talc. Fins a principis del segle XIX s’entenia per escaiola a una barreja de guix pastat amb aigua de cua.

Des del punt de vista tradicional la diferència entre guix i escaiola és la seva puresa i diferent granulometria (l’escaiola és més fina). Mentre que el guix té una puresa superior al 70%, l’escaiola ha de tenir puresa més gran del 90%.

Des del punt de vista industrial no existeix diferència entre guix i escaiola: s’anomena guix o escaiola de projectar, guix o escaiola d’acabat, etc.

Un cop forjada, la composició química de l’escaiola és majoritàriament sulfat de calci dihidratat: la major o menor proporció li confereixen característiques diferents.

Formes d’utilització del guix i l’escaiola:

• Escaiola per a obtenció de motlles. Escaiola per a obtenció de peces en pasta: l’escaiola es presenta en estat pulverulent, envasada en sacs d’uns 20 kg.
• Pastada amb aigua s’usa en arrebossats on es requereix un acabat molt fi (acabats sobre guarnits de guixos bastos), subjeccions (generalment juntament amb espart, etc.)
• Barrejada amb additius s’utilitza per estucats.
• Conformat: l’escaiola es modela en fàbrica o taller amb formes diverses, per a la confecció d’elements decoratius: columnes, bustos, motllures, i fins i tot mobles.
• En planxes: l’escaiola es barreja amb micro-fibra de vidre per formar plaques amb acceptable resistència. S’utilitzen per a l’elaboració de falsos sostres o panells per divisions d’espais interiors.
• Barrejada amb perlita s’alleugereix i li dóna propietats especials per al seu ús com a aïllant, protecció contra el foc, etc.
• També en barrejar al 3 o 7% amb cola d’escaiola, s’aconsegueix un retard en l’enduriment del material per a la seva aplicació en arrebossats finals.